Hasta aquí llego, no creo que Fernando VII fuera tan bestia, de liquidar a sus seguidores. Pero observo que sí lo era, que su personalidad era un egocéntrico, mujeriego y sanguinario represor de sus enemigos. La historia, que yo estudié, era con música del NO-DO de fondo. La Reconquista, La Guerra contra el Francés y la Cruzada. De Cataluña nada o muy poco.
Fernando : Absolutista
Isabel: Liberales o cristinos.
En el trabajo indicado indican que a partir de 1813 se inició un proceso de exilio de catalanes liberales, funcionarios, afrancesados, deportados, desertores,... había de todo.
(..)Però, fou a partir de 1813 quan podem marcar l’inici de l’exili voluntari català a l’època
contemporània, amb l’arribada d’afrancesats i les seves famílies, una amalgama de fidels
a Josep I, col·laboracionistes i oportunistes, que fugien de la repressió fernandina (2.252
funcionaris i 830 militars, segons les dades oficials dels registres francesos, a
començaments de 1813), als quals s’anà afegint un gruixut contingent de soldats i
presoners de guerra. Més tard, al llarg de 1814, s’hi sumaren patriotes liberals
(professionals, classes mitjanes, negociants i propietaris) que cercaven refugi davant la
repressió absolutista. Entre ells personatges il·lustres que feren de mestres, matemàtics,
naturalistes, advocats...
En qualsevol cas, l’important volum d’exiliats a França s’ha d’entendre directament
relacionat amb la restauració de l’absolutisme per part de Ferran VII i la política de
repressió, que marca molt bé el Reial decret de 4 de maig de 1814:
«Mi real ánimo es no solamente no jurarla ni acceder a dicha constitución, ni a
decreto alguno de las Cortes generales y extraordinarias, y de las ordinarias
actualmente abiertas, a saber, los que sean depresivos de los derechos y
prerrogativas de mi soberanía [...], sino declarar aquella constitución y tales
decretos nulos y de ningún valor ni efecto, ahora ni en tiempo alguno, como si no
hubiesen pasado jamás tales actos, y se quitasen de en medio del tiempo.»
Però el retorn a l’absolutisme era impossible a mitjà termini. Les llavors del liberalisme ja
estaven sembrades i el problema econòmic no era tan sols conjuntural, sinó estructural, ja
que les estructures de l’Antic Règim frenaven el creixement econòmic des de finals del
segle XVIII.11
Luego se sumaron 3500 liberales, y fue Josep Fontana quien indicó que en Cataluña había els anys 1823 i 1824, 2.044 assassinats per qüestions polítiques.24 No és estrany que, a finals de 1823, Antoni Puigblanch, exiliat aLondres, expressés la seva desesperança vers el futur del país amb la Restauració absolutista...
De una manera u otra se exiliaron 45.000 catalanes de forma voluntaria o forzosa por el absolutismo. A mí no me ha sorprendido, la frase de este catalán, aunque fuera liberal, desertor o perdedor de la guerra contra el absolutismo. Sino que de alguna manera, me permite relacionar los problemas que se iniciaron con Fernando VII y la fuerte represión absolutista como una semilla del rencor histórico.
De todas las maneras, seguiré repasando esta parte de la historia, ya olvidada y la complementaré con Noticia de Cataluña de Jaume Vicens Vives.
Saludos.