las motivaciones del franquismo serían las que fuesen, y sus consecuencias son las que sabemos, que los catalanes no tuvieron que emigrar para comer. mírate también el arancel de Cambó y verás como el proteccionismo supuso también una transferencia de dinero del resto de españa a catalunya.
Raons de l'independentisme
5/12/2012 - 00:00h
FRANCESC DE CARRERAS
Catedrático de Derecho Constitucional de la UAB
Durant les darreres setmanes s'han anat formulant diverses raons per les quals es podia ser partidari de la independència de Catalunya. Gairebé totes, com és natural, giren al voltant d'algun dels vessants del nacionalisme.
Una primera, la més comuna i tradicional, és la del nacionalisme identitari, és a dir, la ideologia segons la qual Catalunya és una nació i, en conseqüència, ha de dotar-se d'un Estat per continuar existint com a tal o, en paraules recents de Jordi Pujol, "per no desaparèixer". Aquesta idea parteix que Catalunya és una nació dotada de certs trets singulars a què tots els catalans s'han d'adaptar. Quan Artur Mas, el 12 de setembre passat, es va referir als manifestants del dia anterior com "els millors de Catalunya", estava aplicant aquesta idea: els qui s'hi van congregar, venia a dir, eren aquells que millor s'identificaven amb aquesta identitat col·lectiva definida prèviament pels ideòlegs nacionalistes. Naturalment, si allà hi havia els millors, els qui no hi van acudir havien de ser considerats de pitjor condició, catalans que s'havien desviat de les normes que prescriu el nacionalisme. D'aquí surt la divisió entre els bons i els mals catalans.
Aquesta idea de nacionalisme es contradiu amb les bases de la democràcia i els valors de llibertat i igualtat que la sustenten. En efecte, la democràcia parteix de la premissa que les persones són lliures, és a dir, cadascú té capacitat de determinar la seva manera de pensar i actuar dins dels límits establerts per les lleis. Al seu torn, aquestes lleis són legítimes sempre que siguin aprovades pels representants del poble i el seu contingut es justifiqui en tant que sigui necessari per garantir la llibertat de la resta de ciutadans, igualment lliures. En conseqüència, només la llei -i no les ideologies- delimita l'àmbit de la llibertat. Els qui es van manifestar legítimament l'Onze de Setembre no són ni millors ni pitjors que els que no van anar a la manifestació.
La voluntat de separar Catalunya d'Espanya no deriva, doncs, dels principis de llibertat i igualtat, sinó que respon al vell principi de les nacionalitats segons el qual a tota col·lectivitat amb trets identitaris molt definits li correspon un Estat propi.
Aquests trets identitaris estan avui molt debilitats, ja que Catalunya és una societat culturalment mestissa. Per la seva banda, el lema Freedom for Catalonia (Llibertat per a Catalunya) resulta absurd i fins i tot ridícul si l'apliquem a un país que forma part d'un Estat de la Unió Europea, està governat per una democràcia representativa i els seus ciutadans gaudeixen de tots els drets fonamentals.
Però la independència es justifica també des del nacionalisme econòmic, idea últimament en auge. L'argument principal que utilitza aquest tipus de nacionalisme és el que els tributs que es paguen a Catalunya reverteixen de forma excessiva en la resta d'Espanya i l'estalvi fiscal que suposaria la independència contribuiria a millorar substancialment el benestar dels catalans. Es tracta d'un argument semblant al de la Lliga Nord italiana i no gaire llunyà dels nacionalismes escocès i flamenc. Al nacionalisme identitari, que probablement havia assolit el seu sostre com a element mobilitzador, se li afegeix aquest nou factor: Espanya ens maltracta financerament i amb la independència els catalans viuríem millor.
L'augment de l'independentisme en els últims anys és probable que sigui a causa d'aquest argument. En aquests últims mesos s'han publicat prou treballs per desmentir-ho: pertànyer a Espanya ha estat històricament, i continua sent, un bon negoci per a Catalunya. No obstant això, la insistent propaganda de l'"Espanya ens roba" encara exerceix una poderosa atracció i el debat ha de continuar.
En tercer lloc, hi ha un altre factor que indueix a l'independentisme, del qual gairebé no es parla i que té una gran influència perquè afecta els interessos de les elits polítiques, culturals i professionals, totes elles d'un gran pes segons l'opinió pública. Es tracta del nacionalisme que podríem denominar corporatiu. Els anteriors nacionalismes, l'identitari i l'econòmic, amb raó o sense, estaven formulats des dels interessos generals, pel bé de tots. Aquest tercer factor, que naturalment s'oculta, només té en compte els interessos privats d'uns quants.
Pensem en exemples concrets. Si ara el president de la Generalitat visités els Estats Units segurament seria rebut per un funcionari de segona categoria. Si Catalunya fos un Estat, el rebria Obama a la Casa Blanca. Si baixem una mica més: les actuals delegacions comercials es convertirien en ambaixades, de les de veritat. Passem al pla de la societat civil: un filòsof o sociòleg, per exemple, avui situat en el tercer rang de filòsofs o sociòlegs espanyols podria situar-se en el primer rang català. I això és extensible a tots els altres professionals: l'Estat propi recompensaria la mediocritat en reduir el camp de la competència. Aquest és el factor que mai no s'esmenta.
Les eleccions passades no tancaran el debat, que tot just ha començat.
